Quan l’Estat desapareix...

... els fantasmes de la desesperació es manifesten virulentament en la societat. Sembla una frase apocalíptica però, més bé, retrata una veritat. I no cal anar massa lluny. L’Estat espanyol, darrerament, és el paradigma perfecte d’aquesta replemgament i alguns símptomes ens ho demostren.

Entenem per Estat el conjunt d’institucions creades amb la finalitat de regular la vida i les activitats de les persones que viuen en un mateix territori, governades per unes mateixes lleis, sota un mateix poder i delimitat per unes fronteres.

El concepte d’Estat ha anat canviant al llarg de la Història. Així, durant l’Edat Moderna, els Estats estaven concebuts per a servir als grups socials privilegiats. Més tard, a l'Edat Contemporània, l'Estat va ampliar les seues atribucions per a garantir a tota la ciutadania els mateixos drets (jurídics, com la igualtat; i de tipus polític, com ara la llibertat).

Durant el segle XX, es va consolidar l’anomenat Estat del Benestar que ampliava l’elenc de drets incorporant els laborals i els de caràcter econòmic, tots dos amb la finalitat de garantir una vida digna. Per tal de garantir aquests drets individuals, l'Estat utilitza les institucions i els seus recursos disponibles (obtinguts principalment mitjançant els impostos) per a redistribuir la riquesa i permetre unes condicions de vida acceptables per a tots.

En aquest sentit, quan eixos drets no es poden assegurar, augmenta la pobresa, les desigualtats i la polarització social (diferències entre rics i pobres) cosa que pot provocar protestes socials (aldarulls, vagues, manifestacions, revoltes), més o menys intenses, segons el grau de privacions i el nivell d’organització dels col·lectius més perjudicats.

Relacionat amb això, vivim un moment històric especialment delicat perquè tot apunta a un canvi generalitzat del sistema tal i com el coneixem fins ara, i les expectatives del nou període no deixen indiferent ningú. Òbviament, la substitució de les energies fòssils per noves fonts està començant a provocar una pugna global pel control econòmic del futur amb efectes previsiblement catastròfics en la majoria de la gent. De fet, molts dels conflictes bèlics oberts actualment (un trentena) tenen el seu origen en el control de recursos energètics.

En conseqüència, des de fa dècades els Estats han estat perdent pistonada davant la irrupció massiva de les grans corporacions privades que només vetllen pels seus propis interessos, quasi sempre oposats als interessos de la majoria de la gent. De fet, els escenaris on es lliuren les batalles econòmiques són els propis Estats, ja que en funció del control que exercisquen eixes entitats privades sobre l’ordenació jurídica d’un territori major serà el seu poder i la seua influència.

Com dèiem al principi, Espanya és un bon exemple de com l’Estat desapareix en detriment d’altres organismes privats. Certament, no és un fenomen nou ni endèmic; ho hem vist en altres èpoques (la desaparició de l’Imperi Romà va precipitar noves formes d’organització socials) i en altres llocs (a molts països de l’Àfrica, a molts d’Amèrica Llatina, etc.). L’Estat es dilueix i deixa desemparades a milions de persones que es veuen obligades a buscar-se la vida. El que diferència a Espanya d’altres territoris és que la desaparició s’està produint d’una manera subtil i amb el beneplàcit dels més perjudicats i això és més preocupant.

Arribats a aquest punt, la pregunta que ens fem és: com s’esvaeix l’Estat a casa nostra? La resposta fàcil seria: de moltes formes. No obstant, aquest multiplicitat de dissipacions amaguen rere seu una xarxa d’interrelacions i d’interconnexions massa complexa per ser analitzada ací. Apuntarem només algunes de les mostres més fefaents (des de l’àmbit de l’administració general fins la local passant per l’autonòmica).

L’Estat desapareix quan són desnonades milers de famílies de les seues vivendes. L’Estat desapareix quan es nega a regular els contractes de lloguer. L’Estat desapareix quan milers de famílies tenen dificultats per a pagar la llum. L’Estat desapareix quan milers de famílies necessiten assistència alimentària diària. L’Estat desapareix quan milers de treballadors no cobren un sou digne, suficient per a cobrir les seues necessitats més bàsiques. L’Estat desapareix quan les condicions laborals de moltes persones són tan precàries que és difícil (o impossible) compaginar altres activitats humanes més enllà del treball. L’Estat desapareix quan una persona és incapaç de trobar treball.

L’Estat desapareix quan la gent no rep una assistència sanitària adequada i completa. L’Estat desapareix quan les persones han de decidir quina vacuna posar-se (de quina empresa fabricant) sense tindre formació sanitària. L’Estat desapareix quan els drets lingüístics de tota la ciutadania no estan assegurats. L’Estat desapareix quan volen fer creure que les llengües minoritàries intenten eclipsar les majoritàries. L’Estat desapareix quan hi ha sensació d’impunitat i segons quins delictes tinguen més repercussió en uns grups socials que en uns altres.

L’Estat desapareix quan els ajuntaments desatenen les seues funcions més bàsiques. Per exemple, quan no promouen una mobilitat pública alternativa al sistema de vehicle privat; o quan no posen tots els mitjans necessaris per assegurar una convivència ciutadana en concòrdia i respecte; o quan no procuren un tractament de les deixalles realment sostenible...

L'Estat desapareix... cada dia que passa. I quan l’Estat desapareix, el seu lloc l’ocupa quelcom que no respon a l’interés general per molt que ens ho vullguen colar amb calçador.